Vale...no puc caminar...ara a casa som dues tullides i un retrassat...maco eh!? en fi, que hi farem.
Semblo el xiquito de la calzada en fase de cridar "No me siento las piernas!!!" no es pot ser tant xunguita en aquesta vida! dios mio!! es que de debo em fot un mal que ti cagues...puta merda can-can.
Per si no estava ja prou traumatitzada el director d'escena a pensat que com soc baixeta (no ha dit enanita perque l'he mirat amb cara d'odi...) queda molt be que faci de porta maletes loser i m'ha omplert de bolsos i bosses i semblava el macario botones aquell; feia una pena... que tothom em tenia llastima i la veritat ha estat patetic i humiliant, ara aixo si, jo alla somrient mentre per dins pensava, "No me siento las piernas!" i coses per l'estil.
I l'estress no nomes persisteix sino que augmenta i em noto una vena aqui al coll que em petara aixo si no se'm reventen abans els sesus! i aixo l'unic que fara es seguir augmentant l'estress perque vaja...estic agotada.
I el que queda de setmana fa mal nomes de pensar-ho, bueno el que de veritat em fa mal son les cuixes...joder!!
Apa doncs marxo que tinc un munt de coses per fer. Tingueu pietat de mi i recordeu si sou uns papates fent gimnas no vulgues fer-vos els xaxis fent un cancan a la primera de canto. Calenteu i sigueu realistes de les vostres capacitats fisiques; en resum no sigueu tant pardillos com jo!
Muakis!! P.D Amanda amor penso amb tu tot lo dia...posa't bona aviadet eh! :)
1 comentario:
carinyet, ja estic a casa, recuperant-me. Mica en mica, he passat dolors però ara ja van a menys. M'ha encantat llegir el teu blog, és boníssim. Gràcies per totes les forces que m'envies des de London. Et puc ben asegurar que les tinc totes. Adeu amore, gràcies per tot.
Publicar un comentario