Morirem de Covid19, per la crisis social/economica o simplement perque hem perdut la fe?
No podem fer plans. No podem projectar-nos en un futur que se'ns ha esmicolat devant els ulls. La sang em bull i al mateix temps sento els peus soldats a terra com si fos incapaç de tirar endevant. Aixo es tot? La vida seguira aixi? per sempre? segur?
Molta pena pels nens i el joves que han de digerir aquesta montanya de merda; pero i noslatres? Els que si que hem viscut? els que hem mossegat, llepat la vida?! Qui ens consolara a nosaltres? I que no ens diguin que hem de donar les gracies per estar sans, vius...no. Evidentment que donem gracies! Pero la salut no fa desapareixer el nus a la gola, la salut no ens donara ales, no ens fara viatjar, no ens fara treballar, no ens fara anar a visitar aquells que tenim ganes d'abraçar, no fara res. Ningu fa res, res fa res. Es el buit intersideral.
La cultura mort a foc baixet. Ningu s'abraça. Ens han tret les ganes de disfrutar de les petites coses de la vida....
I jo nomes tinc ganes d'aixecar-me i caminar, i lluitar i probar al mon que encara podem tenir fe. Pero no fem res. I les ganes creixen, i la frustracio encara mes.
Si seguim tallant les ales de la imaginacio i els somnis de les noves generacions, despres no podrem queixar-nos. Haurem cabat noslatres mateixos la tomba de la civilitzacio.
Si algu sent el meu crit ofegat que vingui, que m'abraci i que m'empenyi.
