Sempre hi ha dues cares en una historia...com en una moneda.Qui m'havia de dir a mi que un dia seria al Teatro Real assajant una opera i gaudint d'una experiencia espatarrant? en fi...
Aquest mundillo fa tufillo; no m'agrada deixar de ser com soc per fer-me respectar; no m'agrada passar pel tubo quan ja he demostrat que puc fer la meva feina; no suporto els incompetens prepotents.
No puc deixar de sentir-me menyspreada i ninguneada...i ni aixo fa que perdi un bri d'il.lusio i d'energia en quan la musica comenca a sonar. Jo he nascut per a fer aixo...no se fer res mes i els demostrare que sent bona persona i normal tambe es pot arribar a triunfar. Perque sabeu? el trionf es relatiu...per a mi qui triunfa es gent com la meva avia que als 87 anys ha aconseguit reunir una familia que l'adora i que es preocupa per ella...perque ens ha donat tant a tots que ens es impossible no ser reciprocs amb ella. Aixo es un triomf. La fama, els diners...no fan la felicitat...i es veritat. Poder sentir als que estimem a prop si que fa la felicitat.
Em queda, nomes, afegir que a partir d'ara nomes vore una de les cares...no val la pena embrutar el que pot ser perfecte.
Bona nit!
L.xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
No hay comentarios:
Publicar un comentario