M'encanta seure a la finestra dels avions...em poso la meva música i miro els núbols fins que m'adormo (sobint abans que l'avio despegui i tot...shame on me! jajaj!)hi ha dies però que no puc dormir...perque medito...o mes ven dit penso.
Lo fort es que quan vas dalt d'un avio et sents tant petit i inexistent que tot es pensa molt mes clar...vull dir que la possibilitat de morir en qualsevol moment et fa que les coses es relativitzin i allo que t'angoixa deixa d'angoixar-te.
Es per aixo que avui, davant de la meva estupefacció m'he confessat a mi mateixa que estic aterrada de por...que no només havia estat plorant al tren com un baby (si,... ha estat lamentable!)perque deixava Londres i tal...havia plorat perque tinc por...perque marxo sola a un lloc desconegut on no se què ni qui trobaré...perque a vegades em crec mes valenta del que sóc, i un dia....pos peto.
Quan m'estaven tornant a caure les llagrimes he tingut una revelació total...tot anirà bé. Perque no? i tant que si...i, pos eso...mirar per la finestra d'un avio es millor que anar al psiquiatra durant tot un any...jajaj! ;)
Apa...un petonet Barceloní :)
Laieta, laiona.
P.D Trobo a faltar fins a rabiar el no poder trucar la Cardona cada cinc minuts...i els cafelitos sense fi de la luceritow...i la pol.lució divina de la urbe més bonica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario