Quan passes per un mal moment, un d'aquells que et fa veure el precipici i et treu el pitjor que dus a dins, al tornar a la realitat, a la vida plàcida i normal, sents com si et faltes quelcom. Pot ser que se senti un buit de l'angoixa? Pot ser que es creei un sindrome d'adicció al patiment? El que vull dir és que quan tot està mig o totalment resolt descobreixes que en un raconet hi ha una cosa mes, hi ha alguna cosa que et segueix rosegant. I es que suposo que la vida es una continua batalla, que vas lidiant i guanyant (o no) i que cada dia trobes un nou repte per el que barallar...Uf! M'esgoto! Necessito un balneari o un massatge super brutal...
Demà ja torno a la "realitat" de common room i sundial court. No queda res de curs i si us he de dir la veritat em sento estafada...aquests quatre anys m'han passat volant i ara desitjaria poder repasar-los mentalment i tornar a saborejar els petits i grans plaers...Tot s'acaba tu, TOT.
També em fa molta mandra haver de dialogar amb aquells que no veuen mes enllà de la seva micro-realitat. I molta pena haver de tornar a reconeixer a mi mateixa que m'he tornat a equivocar.
Perdó pel blog d'avui...suposo que alguns/es sabeu del que parlo...però de fet avui he escrit rollo teràpia. A vegades ho necessito...sorry! prometo entrades mes brillants i literaries en els següents dies.
Petonets guap@s!!
1 comentario:
Quin tipus de vida portariem? És necessari un nou repte cada dia. La qüestió es treure la força per afrontar-los i tu ja has demostrat que, una altra cosa potser no, però de força en tens molta.
Petons
Amanda
PD: A mí també em va encantar parlar amb tu.
Publicar un comentario