He estat llegint el meu diari...el dels últims 4 anys que vaig viure aquí a Barcelona...la veritat es que va ser una época difícil...hi han molts corazones partíos i unes ganes bojes de començar de nou, lluny, de buscar i trobar la felicitat.
Quan he acabat de llegir m'ha vingut un impuls i he començat a escriure com si parlés amb la Laia de llabors la de l'agost del 2004. El que he escrit es aixó:
Porto gairebé 4 anys fora de casa. M'he n'han passat de tots colors. He patit, però vaja no dubtaría ni un segon a tornar a fer i passar pel mateix. M'agrada la dona en la que m'he convertit. Lluito pel que vull i intento ser feliç al màxim, día rere día. Estimo i respecto i visc aprofitant a tope.
El millor que et pot passar és enamorar-te de la vida i sentir que cada día és únic. Sé que és important pensar en el futur; i jo ho faig molt, però no vull viure en un món on hagi de sacrificar el present per planificar el futur. Jo crec que es pot construïr un futur fruit de la passió del present.
Tinc molta por de la incertesa, però hi estic posant el cor i l'ànima i sé que em mereixo que les coses em vagin bé. He d'acabar de crèixer i madurar però no vull perdre mai la brillantor dels ulls i el somriure als llavis.
Si perds la il.lusió estàs mort.
Volía compartir-ho amb vosaltres perquè crec que està molt bé mirar enrere per veure que tot allò en el que tenies esperances i en el que somiaves va agafant forma i sembla que un dia es complirà.
Jo no perdo la i.lusió, cada día en tinc més.
Naniiiit!
La tronera ;)
1 comentario:
Nena, quin post més maco.
Sense paraules que millorin el silenci. Ets genial.
petons
Publicar un comentario